Ara van a pel cant valencià


Ara van a pel cant valencià


El passat 13 de maig fallia Enric Pastor, “Pastoret”; un any abans, el 14 de giner de 2017, havia faltat Pilar García Comeche, “Pilareta”, dos grans referents del cant valencià d’estil nos han deixat en poc de temps. La noticia practicament ha passat desapercebuda per a la societat valenciana. El cant valencià continúa sent un gran desconegut. ¿Per qué?
El catalanisme valencià ha entrat alli a on podia trobar algun punt de contacte en Catalunya, per precaria que fora la relacio. Pronte s’introdui en la Moixaranga, ya que, per un costat, els “castells” catalans tenen el seu orige en ella i en els algemesinencs que emigraren al delta del Ebre a ensenyar cóm conrear l’arros, pero sobre tot perque visualment es facil confondre una torre de Algemesi en un castell de Badalona, per mes que la filosofia siga completament diferent (ball essencialment religios i creatiu u, concurs atletic l’atre). Pero no pot trobar absolutament cap vinculacio del cant d’estil o les albades en cap tradicio music vocal catalana. Aixina, no es casualitat que Canal 9 no fera res per la difusio d’esta tradicio.
Pero a mida que el catalanisme, seguint la seua meticulosa planificacio estrategica, ha anat consolidant-se en els espais que ha anat ocupant, ha començat en serio a apuntar cap a uns atres ambits abans deixats de costat. Ahi estan les falles, que continuen resistint a pesar dels embats, i tambe el cant valencià.
Totes les ideologies fascistes o totalitaries s’alimenten de la creacio de mits. Igual que els alemans consideraven a Hitler el seu guia (führer) infalible o que els russos omplien els carrers en l’image de “papà Stalin”, el catalanisme te en Joan Fuster al seu guia i pare, figura totemica intocable. El mateix esquema se repetix en totes les arees ocupades, completant-se el panteo panca en Sanchis Guarner –l’historiador i llingüiste–, Enric Valor –el gramatic i escritor (arribaren a postular-lo per al premi Nobel)–, i Vicent Andrés Estellés –el poeta–, de manera que resulta dificil pensar en un historiador, gramatic o poeta que no siga u d’estos, eclipsant en la seua artificial lluentor a tots els demes.
Per a introduir-se en el cant d’estil necessitaven trobar tambe una figura que pujar als altars; o fabricar-la, igual els te. Si hui preguntem pel carrer pel nom d’un cantador valencià, de les poques persones que nos contestaran, la majoria, sense dubte, nomenaran a Pep Gimeno, “Botifarra”. Duen anys contractant-lo en tots els actes del catalanisme i, alla a on detenten el poder, en tots els actes oficials; aci en Valencia, i tambe en Catalunya. Es, en definitiva, el cantador “del regim”.
En un articul publicat en el blog www.ventdcabylia.com, “D’himnes nacionals i la ‘Malaguenya de Barxeta’” (16/07/16), l’autor, Vicent Baydal, fea una reflexio entorn a l’himne oficial de Valencia. Despuix de rebujar l’actual, el Himne de l’Exposicio, per lo de “ofrenar noves glories a Espanya”, i tambe, sense donar explicacions, la versio de Alzira, que canvia esta estrofa, i concloent que la musica de la Moixaranga no complix els requisits necessaris, planteja que una bona opcio sería la “Malaguenya de Barcheta” –cantada pel “Botifarra”, per supost–, que l’ultima decada està convertint-se en emblematica entre el panquerio.
No peguen puntada sense fil. Aprofitant la treballada popularitat del “Botifarra”, trauen un himne i, al convertir-lo en el cantador de l’himne, incrementen el renom de l’interpret. Retroalimentacio se diu; tambe: negoci redo.
(La següent reflexio nos la sugerix la llectura de la “Carta abierta a la Opinión Pública Valenciana” del 11/02/18 de la web templersdeburjassot.wordpress.com.)
Era el moment de tirar ma del Consell Valencià de Cultura. Tots coneixem cóm se prestà a estafar al poble valencià, posant-lo als peus del catalanisme, fabricant un dictamen sobre la llengua en el que aparentava propondre la creacio de la AVL, una academia que estava pactada de bestreta. Seguint el mateix guio, el 21 de novembre de 2016 fea un homenage a la “musica d’arrel tradicional valenciana” i entregava la Medalla d’Honor al “Botifarra” com a representant de la mateixa. Contribuia aixina a elevar-lo als altars, venent de nou al poble valencià al catalanisme.
Pero no es l’homenage ad este cantador lo que molesta. Es la desconsideracio que supon cap a tots els cantadors que a lo llarc de les ultimes decades mantingueren viu el cant d’estil; es l’implicit despreci a “Pilareta”, a “Pastoret” i a tants atres que passejaren per Valencia, per Espanya i per Europa el cant d’estil per pur amor al cant, sense rebre les sucoses remuneracions que el “Botifarra” rep per les seues actuacions; es el delliberat intent de fer d’este una figura unica, com si ni abans d’ell, ni ara tampoc, hi haguera ningu que poguera fer-li ombra. Pero, ¿a que obedix esta actitut? A que els atres cantaven, i canten, en valencià, en l’autentica llengua valenciana. Nomes Pep Gimeno decidi trencar en la tradicio i posar el cant tradicional valencià al servici del proyecte pancatalaniste.
Pero al final lo que importa es que el cant valencià conta en extraordinaris cantadors i versadors que, per damunt de tanta censura, tants desprecis i tantes males arts, mantindran viva la tradicio; i ho faran en llengua valenciana.

Jesús Moya Casado

Jesús Moya Casado es apreciado autor y colaborador de la web cultural del pueblo de Chert y con sus interesantes artículos epistolares presentes en la red de Internet, ayuda a engrandecer las olvidadas tierras del Maestrazgo, sus gentes y sus costumbres, acreditando con su contribución, el aprecio que siente por nuestro pueblo y permitiendo deleitarse con la gratificante lectura de sus escritos:

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *