Fa uns pocs mesos vaig escriure en aquesta pàgina un apunt sobre u dels campanars més estranys i singulars que té la ciutat de València: el campanar de Sant Bartomeu, un campanar sense església i inclinat a la manera de la “torre de Pisa”, fet que en la època de la seua restauració barroca va provocar que s’hi haguera de fer una intervenció immediata sobre ell per a evitar-ne el seu més que previsible ensorrament.

Les dues esmentades circumstàncies, tan peculiars, fan d’ell una vertadera raresa, un cas únic i excepcional a la ciutat.

La història del perquè aquest campanar no té cap església adossada, com és normal en totes els temples cristians, i del perquè presenta una significativa inclinació, les vaig explicar fil per randa en aquell apunt, al qual vos remitisc si voleu conèixer-la o recordar-la. Ací teniu l’enllaç a aquest apunt: https://actualitatvalenciana.com/passejantvalencia/la-torre-de-pisa-valenciana-un-solitari-campanar-inclinat-al-bell-mig-de-valencia/

Dissortadament el temple de Sant Bartomeu, una de les primeres parròquies instituïdes a la ciutat després de l’entrada del rei Jaume I a València l’any 1238 (les anomenades “parròquies jaumines”), va desaparèixer per sempre del patrimoni dels valencians. I no va ser per atzar o per capritx diví (i mai millor dit!), sinó per la intervenció humana. De la desfeta només es va lliurar el seu campanar, i no sencer. En la fotografia de capçalera d’aquest apunt podeu veure una fotografia dels anys 1930.

Però del temple se sap que, just abans de ser derruït, es va prendre la decisió de salvar almenys dues de les seues 3 portes. Potser la mala consciència que s’els va quedar a aquells que van decidir la seua desaparició, va fer que prengueren aquesta decisió.

La porta principal, la que donava a un xicotet carrer lateral, el carrer Concòrdia, serveix de porta a hores d’ara a l’Escola d’Arts i Oficis de Burjassot.

Ací podeu veure-la en la seua actual ubicació:

I l’altra porta lliurada podem trobar-la a l’església parroquial del barri de Sant Marcel.lí, barri que porta el nom de Marcelino Olaechea, qui era l’arquebisbe de València quan es va decidir muntar-la a la parroquial d’aquell barri.

Ací podeu veure-la actualment:

De la tercera porta del temple es pensa que també es va lliurar de l’enderroc, però res se sap de ella. Es va especular amb la possibilitat que es trobara en algun racó dels jardins de Vivers, destinació habitual de moltes portes desmuntades d’antics palaus nobiliaris enderrocats a València. Però la veritat és que ningú no n’ha pogut donar constància. El més probable és que, d’haver-se salvat, es trobe formant part d’alguna propietat privada desconeguda.

Passejant per Valencia