¿PER QUE S’HA VOLGUT TAPAR LA FIGURA DE L’EMINENT FILOLEC PARE FULLANA , ACADEMIC PER VALÉNCIA EN LA RAE, ADEMES D’INVESTIGADOR INCANSABLE DE LA NOSTRA LLENGUA VALENCIANA?
Pot ser a les autoritats que ocupen huí en dia l’universitat de Valéncia i els nostres ajuntaments no els interesa estudiar, ni donar a coneixer figures grans com va ser el Pare Fullana i es dediquen a promoure obres pancatalanistes com les de Joan Fuster i Vicent Andres Estelles, be tots sabem quins delinqüents tenim per governants i quins varen ser els motius politics per a la seua traició ( pacte de Reus) , mes mos val donar a coneixer nosatros mateix quina va ser la seua obra.
Aci tenim per eixemple la resposta que va donar al sr.J Luis Martin Mengod per un articul que defenia el dialectalisme del Valencià respecte del Català.
Segons les seues afirmacions, hem de supondre que el Valencià fon importat pels catalans a este païs, en temps de la Reconquista, i que per lo mateix, no deu de nomenarse llengua Valenciana, sino simplement un dialecte del català. Yo li assegure que si els prohoms de la mancomunitat Catalana arriben a llegir el seu articul li alçaran un monument en lloc preferent de la plaça de Catalunya, en senyal d’agraïment.
Per lo vist es tambe voste partidari de l’opinió dels que sostenen que a la vinguda del glorios conquistador En Jaume I d’Aragó i de Valéncia, no quedaren cristians en esta regió, o que els dits cristians, oblidant la seua propia llengua, parlaven a soles l’arap.
L’opinió dels que afirmen que la raça romana fon extinguida en la regió Valenciana, durant la dominació sarracena, ha segut sabiament refutada per distinguits arabistes, i entre ells, modernament, per don Francesc Simonet en el seu Glosario de voces ibericas i latinas usadas entre los mozárabes. introducció feta per nostre inoblidable historiador don Roque Chabas en seus Los Mozarabes Valencianos (1981) lo mateix que l’opinió dels que creuen que els mossaraps valencians arribaren a oblidar el romanç i que es en temps de la Reconquista, no parlaben atra llengua que no fora l’arap.
Sent puix, un fet comprovat que a la vinguda d’En Jaume a estes terres quedaven molts cristians, i que parlaven el romanç, de la mateixa manera que es parlava en la regió catalana. Els repobladors catalans que vingueren en el Rei no necessitaven implantar la seua llengua en este païs, i de fet no feren un atra cosa que aumentar el numero d’habitants que parlaven el mateix romanç que ya s’usava en esta regió i per lo mateix es un error manifest creure en l’importació de la llengua catalana al nostre antic regne de Valéncia.
Tots coneixem el caracter absorbent dels Catalans i el seu criteri respecte a la nostra llengua en relació a la catalana ; i no obstant els catalans que sense cap preocupació, han estudiat sobre esta qüestió, no han tingut inconvenient en mantindre que el Valencià o siga el romanç parlat en la regió valenciana, existia abans de la vinguda dels catalans al nostre regne; i que, per lo mateix, no pogue ser importació seua i molt menys se’l pot considerar com un dialecte del català. Lliggca voste per a convencer-se lo que deixà escrit l’eminent filolec català Dr Grandia en l’introducció a la seua gramatica Etimologica Catalana (pag XXXIV) a on diu refutant al Pare Nonell, jesuita: “Molt al contrari de lo que asegura el Pare Nonell a València i a Mallorca durant cinc segles de dominació sarrahina hi quedaren els cristians, com en tot lo demes d’Espanya barrejats ab els sarrahins guardant sa llengua”
Diu voste en el seu articul: “lingüisticamente , no es más(el valenciano) que una derivación del catalán, que a su vez procede de la lengua de Oc”. Permeta’m senyor Martin, que li diga que no parla voste segons la llingüistica, a l’expressar-se d’eixa manera i que en este parrafet apareixen dos erros llingüistics que devem aclarir.
El Valencià no es derivació del català sino una llengua que es forma, creix i es desenrolla al mateix temps que el català, segons acabem de vore i el català no procedix tampoc de la llengua Oc, com afirma voste, sense provar-ho.
Fins al sigle VI de la nostra Era Cristiana, el llenguage parlat en Espanya era esencialment el mateix que el parlat en la Galia i en Italia, com evolució d’una mateixa llengua: el “roma vulgar”, no obstant en Espanya se la nomenaba ” lingua hispanica”; en la Galia “lingua galica” …. I no pergam de vista que nos referim a la llengua vulgar, a l’usada pel poble, que fon precisament la que donà orige a les llengües modernes nomenades “llengües romàniques” o simplement “romances”, per que en estes mateixes regions existia la llengua classica de l’iglesia i dels erudits , nomenada “llengua llatina”.
A partir del sigle VI, i sobre tot durant la dominació musulmana, les ” modalitats” o “diferencies dialectals” que fins ad aquell moment havien segut accidentals entre les mencionades regions, foren accentuant-se mes i mes en el transcurs del temps i degut a multitud de causes, i especialment a la ” llei d’aclimatació” fins que vingue la diferència essencial del llenguage i per lo mateix, la fomació de les diverses llengües que coneixen per orige comú el “romancium”.
Per això en el sigle XII, i marcadament en el XIII, l’antic romanç havia donat orige en Espanya a varios romans diferents: el castellà i el segon, que fon parlat en el Comtat de Barcelona i en els Regnes de Valéncia i de Mallorca.
Aixina va ocorrer en la llengua romànica parlada en Espanya, La Galia i en Italia, a on, no obstant ser essencialment una mateixa llengua, prengue diferents noms, segons la regió hon es parlava: d’identica manera, una mateixa llengua, parlada en els antics Regnes de Valencia i Mallorca, i Comtat de Barcelona, prengue ya des de el principi de la seua formació diferents denominacions, nomenant-se “romans català” en Barcelona i romans Valencia i Mallorqui respectivament i hui llingüisticament parlant els nomenen Català en catalunya; Valencià en Valéncia i Mallorqui en Mallorca.
Vorem puix que nos es derivació del català, com voste gratuïtament afirma, sino que els tants llenguages, que constituixen essencialment una mateixa llengua, en diferències dialectals, tingueren el mateix orige en formació i un desenroll simultaneu, i que estes diferències dialectals apareixen tan marcades en Barcelona, respecte de Lleida, com en Valéncia respecte de Barcelona i uns atres punts de la regió catalana
Al igual que en Espanya en la Galia el romancium dona orige a unes atres dos llengues que, encara que germanes, arrivaren a diferenciar-se essencialment una d’una atra. Es denomina una llengua de “Oil” del nort de Loira, i l’atra llengua de “Oc” o del sur d’este cabalos riu. D’esta deriven el propiament “provençal” o el “llemosi” el ” languedocia” i el “gascó”; pero en cap manera el català, ya que la relació que media entre la mare llengua de Oc i el Català no fon la relació que media entre la mare, sino la que n’hi ha entre germa i germana.
Es cert que el proces evolutiu que s’observa en al formació i desenroll de la llengua de Oc es molt paregut al que segui la llengua catalana i per lo mateix la Valenciana i Mallorquina. Ademes de les relacions intimes i les freqüents i mutues comunicacions que tingue entre catalans i francesos del sur, especialment els que parlaven provençal i llemosi, contribuiren poderosament a incrementar la riquea del léxic català, pel progués i favoriment del provençal i el llemosi.
Per la part tan activa que en el perfeccionament del català prengue la llengua de d’Oc naixque l’erro de molts de nonarli la denominació moltes vegades de provençal unes vegades i llemosina unes atres, denominacions que per la mateixa equivocació s’estengueren al Valencià i al Mallorqui.
Pero com acabem de vore , llingüisticament parlant ni el català es derivació de la llengua d’Oc, ni el Valencià prove del català ni a estes llengües corresponen denominacions de provençal o llemosi.
Creure lo contrari es incorrer en errors llingüistics que, si be poden dispensar-se en un simple periodiste, no tenen perdó en escritors Valencians, a no ser que, examinant millor la qüestió, reconeguen francament els errors de la seua ploma.
Pare Lluis Fullana Mira en 1918.
font: Criteris Filologics del Pare Fullana en els anys 1918 i 1919. Edit: Lo Rat Penat.
