Tal dia com hui del any 1357 el rei Pere II eliminà per a sempre la figura del “rei Arlot”, tenint en conte les queixes de les dònes que en el lloc vivien, pel tributs que els exigia i els castics desmesurats que els aplicava.
[wp_ad_camp_2]
Durant cent anys, en la ciutat de Valéncia va haver un monarca molt particular i del que poc se sap. El seu nom: el rei Arlot. El seu regne: la mancebía de Valéncia. La fama de la qual sembla que es va estendre per tota Europa baixe el nom de la “pobla dels fembres pecadrius”
En el Llibre del Repartiment, apareix com un dels beneficiaris este “Rex Arlotorum” a qui es va otorgar la casa del moro M. Azaherí.
Els dominis del rei Arlot s’estenien a uns pocs carrers en les que s’agrupaven les anomenades dònes públiques o també “fembres pecadrius”, “fembres errades, “fembres que feien mal ses faenes” o “dònes de cadira”, puix esperaven a la seua clientela assentades en una cadira i baixe un fanalet a la porta de casa.
El que diuen era el bordell més luxós de tota Europa ocupava una gran part de l’actual barri del Carmen: entre el carrer de Dalt, el carrer Salvador Giner, Blanquerías, Guillem de Castro i carrer de la Corona.
Antonio de Lalain, conseller del rei Carlos I, despuix de la seua visita a la pobla dels fembres pecadrius va escriure:
“En este sitio hay tres o cuatro calles llenas de pequeñas casas en cada una de las cuales hay muchachas muy ricamente vestidas de terciopelo y de seda, y habrá de doscientas a trescientas mujeres. Tienen sus casitas adornadas y provistas de buena ropa. (…)Están sentadas en sus entradas, con una hermosa lámpara colgada encima de ellas, para verlas con más facilidad. Hay dos médicos encargados y pagados por la ciudad para visitar todas las semanas a las mujeres, para saber si hay algunas enfermas, con pústulas u otras enfermedades secretas, para retirarlas de aquel lugar.”
L’autoritat màxima dins de la pobla era el rei Arlot. D’ell depenien els hostalers, els qui llogaven la casa a les dònes per a que eixerciren la seua professió i els proveïen de menjar, roba i assistència si es posaven malaltes.
Les últimes sèt dònes que varen resistir en la mancebía varen ser enviades al Convent de Sant Gregorio (situat on ara es troba el Teatre Olympia) i la pobla va ser derribada.
El recort més evident d’aquella Valéncia de la que el mateix Giacomo Casanova va afirmar: “mai he vist ni he vixcut en una ciutat tan lasciva i hedonista com la Valéncia dels Borgia”, ho trobarem observant en deteniment les gàrgoles de la Llonja de la Seda.
En les imàgens podem vore una taula que representa un bordell en l’Edat Mija i gàrgola de la Llonja de Valéncia en postura lasciva.
