Un punt d’inflexió per a la llengua valenciana fon 1914. En plena anarquia normativa, Jacint Mustieles havia propost a la societat Lo Rat Penat adoptar, sense més, les normes ortogràfiques que l’Institut d’Estudis Catalans acabava d’aprovar. La junta de govern ratpenatista, presidida pel baró d’Alcalalí, llunt de prendre una decisió unilateral, va fer una crida oberta a tots els escritors i llingüistes valencians per a que donaren la seua opinió.
[wp_ad_camp_2]
Despuix d’una primera fase de respostes, s’encarregà a Lluís Fullana Mira, el filòlec millor preparat del moment, que coordinara la redacció d’un proyecte de Normes Ortogràfiques valencianes. A continuació, entre abril i maig de 1914, se celebrarien un total de huit sessions obertes al públic, a on se debateren una per una les normes propostes inicialment. Una volta admeses les oportunes esmenes, foren aprovades i posteriorment sancionades per Lo Rat Penat, en el recolzament dels principals escritors del moment, i publicades en la prensa valenciana per a coneiximent de tots.
Aprovades en alvançat esperit democràtic, les Normes de 1914 eren una realitat. Un any més tart, creat, per la Diputació de Valéncia, el Centre (hui Real Acadèmia) de Cultura Valenciana, en Josep Martínez Aloy com a director decà, una de les primeres obres científiques promoguda per la nova entitat fon la Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana. Encarregada a Fullana, desenrollà normativament l’ortografia aprovada l’any anterior.
Per fi, en giner de 1918 se tancava el círcul: novament a solicitut del Centre de Cultura Valenciana, s’iniciaven en l’Universitat de Valéncia, en Rafael Pastor com a rector, les classes d’una Càtedra de Llengua Valenciana (en eixe nom natural, popular i històric) dirigida pel pare Fullana, qui durant dèu anys difongué de manera científica (i gratuïta, puix no cobrà per la seua llabor) el coneiximent del nostre idioma al més alt nivell, en una reivindicació expressa: que s’impartira també en les escoles elementals.
La dictadura de Primo de Rivera tancà la Càtedra en 1928, i mai més tornaria a obrir-se. L’esperit tradicionalment anàrquic dels valencians, i la promoció de l’ortografia catalana per a l’unificació escrita del valencià, aprovada a títul provisional en 1932 i coneguda com a ‘normes de Castelló’, sepultarien a consciència les Normes de 1914 i la titànica obra de Fullana, fins que en 1979 les normes de l’Acadèmia de Cultura Valenciana (les populars ‘normes d’El Puig’) retornaren a l’esperit inicial.
Cent anys més tart, i més allà de recordar el treball d’aquells grans valencianistes, les entitats culturals i cíviques valencianes hauran de proyectar cap al futur una reivindicació: una llengua valenciana, en eixe nom, viva, popular, culta i moderna, en un estàndart oral i escrit clarament caracterisat com a valencià que permeta la seua perpetuació en l’us del poble.
