Escabuçant-nos en les traces comercials del nostre poble sabem que el comerç fon lo que dugué a les costes ibèriques als fenicis i grecs. Ells nos ajudaren a progressar, com posteriorment cartaginesos i romans quan, darrere de les seues invasions guerreres, feren ocupacions comercials, perque en el benefici mercantil ha estat sempre la clau, el remat del domini.
Des de la reconquista jaumina, trobem en Els Furs la cita «les fires sien fietes per tots temps en lloc on lo mercat es feit». Aixina sabem que la tradició, anterior a l’entrada del rei cristià, ací ya n’existia i que el lloc, o prado eixample a on podien montar-la, no era ni més ni manco que en la ciutat de Valéncia, en la Boatella; concretament allí tenia autorisació i efecte un mercat semanal que el Rei D.Jaume reconeix en 1266. En aquell eixample, que se nos antoixa fardachat d’arbres ombrívols hi ha lloc, esplanat i en capacitat per a multituts, més o manco disposts per als actes més diversos, com pogueren ser corregudes de bous, proclames i crides, o també eixecucions; allí, des del sigle XIV tenim ben plantada la Llonja i des del XX el Mercat Central __estos dos monuments, com epígrafs són necessàriament motiu de sengles ponències en estes jornades__, els dos edificis, des de distintes époques, parlen en veu clara de l’importància del comerç valencià, sent les pedres testimoni més que suficient per a estalviar arguments que nos adveren com a poble de bons comerciants.
De l’ordenament que autorisa i regula oficialment les fires i mercats extraordinaris, ya se’n cuidaven reis i governants, oferint llibertat de trànsit per a comerciants i venedors, en facilitat i garantia del públic que de fòra solia acodir. Tot això a banda dels mercats diaris d’abastiment local o les fires semanals específiques, com fon fins els anys cinquanta del passat sigle «la fira de ganado» del riu Túria, junt al pont dels Serrans, cada Dijous.
Peces vives d’aquelles institucions migevals les tenim en la Fira de Xàtiva otorgada en 1250, que mereixerà capítul a banda, i la de ganado de Cocentaina per Tots Sants, autorisada per Pere el Cerimoniós, segons nos diu Emili Beüt, en 1346. Estos dos events comercials que s’emparellen en festivitats religioses, hui encara conserven tendre son ambient lúdic, junt a la curiositat de la novetat comercial i la natural branca agroalimentària, atraent a un públic fidel i prestant un aire de riquea cultural intangible, ademés del be concret que el comerç genera.
Les fires constituixen mijos útils de contractació, a on se posen en contacte productors i consumidors, estalviant-se uns i els atres la faena de buscar-se. Son molt conegudes la de Sant Mateu des del 1242, Morella 1256, Cabanes 1267, quan el ganado i la llana tenien una importància capital, 1267 Onda, en 1269 Castelló. 1237 Vilarreal. També Jaume II concedix a Elig dret a fer fira en 1322 per Sant Andreu. És natural que els monarques otorgaren llicència de fira, allà on podia ser-los interessant cobrar sisa i arbitrar gabeles. També en Alzira se sap de fira i que per a favorir l’acces fluvial pel Xúquer, se traslladà èsta fora de l’época d’estiuage, quan poc cabal d’aigua venia pel riu. L’agricultura i l’exigència de força de sanc per a moure-la, tant com la modernisació i sa innovadora mecànica, pero també l’eixida de productes de la terra, activaren o encara mantenen Fires comarcals o específiques, d’arròs, taronja, mel, vins. etc….

___FIRES MOSTRARI.

Com a organisadors de certàmens europeus, pareix que foren en Leipzig i Frankfurt qui primer donà caràcter d’importancia ad estes concentracions comercials, ya en el sigle XIX. Ara podem afegir, que en el sigle passat en Alemanya seguien celebrant-se les fires monogràfiques més grans del món.
Diuen d’una primera fira de mostres en Londres. Pero concretament en 1916 que ne feren Lyon i Milan __¿al marge de la guerra europea?__, copiant l’idea de Leipzig; Valéncia també en 1917 comença; Barcelona la seguí en 1920. Fon una nova manera de mostrar productes i més que res alvanços tecnològics; modo d’aplicar l’innovació o mostrar tot el procés, favorint pel coneiximent la fácil venda: desenroll i obra acabada, tant de manufactures com d’objectes en general.
Sabem que en 1917 s’inaugurà, a 10 de Maig i fins al 30 del Més, la 1! Fira Mostrari d’Espanya. Hereu de l’event de lo que en 1909 havien montat els valencians en aquella magna Exposició Regional que tant de relleu va tindre en tots els órdens i contà en la presència Real d’Alfons XIII i el Govern en ple.
En 1962 es crea la 1ª fira monogràfica d’Espanya, esta fon la «Feria del Juguete, Confección y Artículos para la Infancia» posteriorment FEJU. Com a secció dins de la dita monogràfica estaven els fabricants de confecció infantil. Convé recordar que Valéncia fon el primer floró creatiu de moda infantil d’Espanya i com sempre en proyecció mundial. Des de que en els anys 50 Román Benech, posava en valor el gust de sa mare i les mans artesanals de tantes ames de casa, dispostes a distraure un temps, mentres ajudaven a l’economia domèstica. En l’any 1967 FEJU passa a se FIMI. «Feria Española de la Moda Infantil» que molt pronte s’internacionalisà.
En 1963 naix des del saló específic MAIDEMA, la Feria Española del Mueble, que fon Internacional en 1975.
En la primavera d’hivern de 1973 la Fira del Moble ocupá 50.000m2, en 2600 estants. La forta afluència d’expositors i públic, majorment per ad ella, ya la segona del món, aconsellaren mampendre unes instalacións definitives, en tal de no seguir dient NO a les demandes d’espai. 
Lo que fon un saló dins d’ella es feu «Feria Internacional de Maquinaria para la Madera».
La «Feria Española der Arte en Metal», és del 1965, ocupá tot un pabelló metàlic de 1363m2 en Vivers, tingué 86 estants i dins d’ella naixqué la «Gala de la Joyería», perque els argenters i orfebres valencians gogen de fama. Pero Madrit, sempre en les excuses fàcils i la manca de caràcter propi, s’ho emportà, com la posterior «Feria de La Iluminación», naixcuda del metal i hui en Habitat, junt al Moble.
La que hui és CEVISAMA, Salón Internacional de Cerámica, Recubrimientos para la Construcción, Equipamiento de Baño y Cocina, Materias Primas, Esmaltes, Fritas y Maquinaria, naixque en 1983. I és la més important en espai i facturació, potenciant tota l’indrustria del taulell que, en la zona de la Plana Castellonera, ha canviat l’aire agrícola, per forns quilomètrics on se cou fanc, pastat en bons jornals, mes que la mecanisació és puntera i la robotisació estalvie els més pesats i repetitius, Recordem una atra fira, CEVIDER en la que la porcelana artística de LLADRÓ, fenomen del tap argilenc dut a la més alta expressió de l’art i eixemple creatiu, fan goig.
En Ontinyent o en Alcoy, com en Valéncia, se pensava en una fira valenciana del textil, cosa que fracassà en Catalunya, pero ací se centraria en presentar roba per a la llar: TEXTIL HOGAR.
És molt llarga la llista d’unes atres fires, naixcudes, refetes, etc., perque durant molts anys s’arribaren a celebrar més de 50 events anuals en Valéncia, al marge de congressos, simpòsiums i representacións almés alt nivell i comoditat. Fires que han passat, han mort o han segut fagocitades per unes atres foranes, massa voltes en cert dunping.
En l’apartat de les pèrdues està la «Feria del Calzado de Elda». Un event que mentres durà donà llustre a la ciutat capçalera de la fabricació i comerç del calcer espanyol en proyecció internacional, prestant vida a tot un teixit industrial i artesanal en el Vinalopó i ocupació hotelera en Alacant. ¡¡Que Madrit nos furtà!! Sí, per a dir-ho pronte i que les instalacions de Fira Alacant no han recuperat.
Perque la tendència de fires va cap a la concentració; perque les novetats li arriben a la porta de modo preciós i en emmediatea, el comerç no necessita viajar tant; el món ya és un mercat global. No obstant i a pesar de la telemàtica, la venda sempre necessitarà del toc personal que pense les jugades, que ho avtive i perfeccione tot. Perque les ilusions que mouen les vendes, tenen més de màgiques que de llògiques.
VALÉNCIA CLAU DEL COMERÇ.
Editat: Associació d’Escritors en Llengua Valenciana.
Extracte del capìtul per : D. Vicent Ramon CalatayudVALENCIA CLAU DEL COMERÇ.