Valéncia és un regne molt antic. El primer rei de Valéncia documentat va ser el visigodo Leovigildo allà en el sigle VI, encara que popularment es veu en la figura del rei Jaume I el Conquistador al pare de la nació ya que ell va arrebatar el país als musulmans en l’any 1238 lliberant al poble del jou pervers de l’islam.
En el sigle XV el Regne de Valéncia va tindre el seu màxim esplendor. Per llavors era el far de la civilisació, la Nova York de l’época. Pero va ser entaular relació en els castellans i aplegar la decadència. En 1707 el rei Felipe V de Borbón va suprimir els furs i aixina Valéncia despareció com un estat sobirà en el món.
El valencià va ser la primera llengua neolatina en tindre un sigle d’or lliterari, un diccionari i una Bíblia. En valencià es va escriure el primer llibre imprés en la Península Ibèrica. En la ciutat de Xàtiva es va instalar la primera fàbrica de paper d’Europa i en Elig es va conseguir la troballa del bust ibèric de la sense parell Dama d’Elig.
El seu llegat cultural és colossal: el colege més antic del planeta, el tribunal més *añoso d’Europa, invents com la banca i el comerç moderns, el defensor del poble, el dret marítim internacional, l’escacs modern, la ràdio, la Coca-cola, el manicomi, el descobriment de l’Antàrtida, la pilota valenciana, etc.
És un poble pròsper, conservador, lliberal i mamprenedor pero massa obert, individualiste i pasota. La seua falta d’unitat i patriotisme li ha fet caure en les garres del pancatalanisme. Pese a això, existix la consciència de que l’idioma valencià no és català. “¡Abans morts que catalans!” clamen en el regne.
Ausias March, Joanot Martorell, Lluís Vives, Sant Vicent Ferrer, Josep Ribera, Joaquim Sorolla, Lluís García Berlanga… Fàbrica de genis, Valéncia és hui l’ombra de lo que va anar: un país acomplexat, dividit i somés des de Madrit i Barcelona; un poble noble i ferit que necessita recobrar la seua identitat.
